Esparza-Espartza: En ruta cap al nord i passades les crestes de Beotegia (932 m.), Gurutxea (971 m.), Santa Águeda (964 m.) i Betotalenya (996 m.) comença la part central de la Vall de Salazar. A Esparza-Espartza es veuen habitatges de quatre aigües i teula plana. La vila, que va tenir molí i fàbriques de draps es troba situada a  693 m. d'altitud i té prop de 130 habitants. L'església i la seva torre de diversos cossos, les cases alineades als dos costats del riu Salazar i el pont de Maiatzaldea - des d'on es poden pescar truites i que uneix els dos barris-, formen un bell conjunt que pot admirar-se des de la carretera o el càmping Murkuzuria.

Ochagavía-Otsagi: Anant de Ezcároz a Ochagavía de seguida es fa visible el puig de Muskilda cenyit pels rius Zatoia i Anduña, als peus del qual s'assenta la vila d'Ochagavía. Al fons es veu el faralló calcari d'Abodi, pel qual s'enfila la carretera que entre camps, bordes, roures, faig i pinedes, condueix a la selva de Irati. Ochagavía-Otsagi, amb prop de 600 habitants, es troba situada a 765 m. d'altitud. El poble en si, format pels barris d'Urrutia, Irigoien, Iribarren i Arrasatea queda dividit en dos pel pas del riu Anduña, que circula paral·lel al carrer principal. Actualment s'hi poden trobar restaurants, bars, frontó cobert, càmping, botigues, etc. La parròquia del segle XVI, té un dels més bells retaules del renaixament navarrès, obra del deixeble d'Anchieta, Miguel de Espinal. Un document del 21 d'octubre de 1248 avalat per Teobaldo I "apud Oxagaviam", deixa constància que durant la guerra de la

Revolució van quedar destruïdes bona part de les cases i que es va haver de procedir a la reconstrucció gairebé total del poble. Malgrat això, la vila conserva excel·lents palaus i cases del segle XVII, que criden l'atenció a geògrafs i arquitectes des de fa temps. Poden contemplar-se sis ponts de pedra sobre el riu Zatoia i quatre sobre l'Anduña. Al nord s'alça el puiig de Muskilda de 1070 m. a la falda del qual es troba el santuari de la Verge de Muskilda, ermita romànica del segle XIII. El poble d'Ochagavía-Otsagi conserva com a bella herència dels seus avantpassats les danses dels "dantzaris", en les quals es manifesta una barreja de ritu (es ballen en determinades ocasions), desabor guerrer (pel ritme agressiu del bastoneig) i d'etnologia (recorden els antics ritus de la feina agrícola de

birbar). El grup de "dantzaris" el formes vuit nois guarnits amb cascabells, cintes multicolors i capells cònics. Els acompanya la figura del "Bobo", interessant personatge semblant a un arlequí que en determinats moments es cobreix la cara amb una màscara de doble rostre que evoca el déu Janus. ésser mitològic de doble naturalesa.

D'entre els balls que executen, destaquen per la seva vistositat els anomenats "Emperador", "Katxuta o Trulala", "Danza" i "Modorro". Al so de les melodies, interpretades pels gaiters i el tamboriner, els "dantzaris" baten els seus bastons de boix entre sí i contra el terra, girant tots a la vegada, fent i desfent les seves evolucions. Durant la dansa del Mocador, els "dantzaris" s'entrecreuen en un continu embolic de figures i passen ajupits, un a un -fins i tot el "Bobo"- entre la doble fila que formen els seus companys. Per finalitzar, la Jota, ballada individualment o en grup, és una veritable exhibició de ritme i agilitat.

Ezcároz-Ezkarotze: Entre les crestes de Zalduzkarea (930 m), Txangaberro (927 m), Marta (954 m), Burrualdea (921 m) y Nabazkina (913 m) es troba la vila d'Ezcároz, a 744 m. d'altitud. Compta en l'actualitat amb frontó cobert, bars, restaurant, etc. El seu nucli s'esten al llarg del riu Salazar. Abans d'endinsar-s'hi, es recomana contemplar, camí de Jaurrieta, el conjunt que formen la gran església parroquial i les cases d'altes teulades de teula plana que s'estenen al seu voltant. Un cop a dins d'Ezcároz, convé passejar pels carrers empedrats i contemplar les cases senyorials amb escuts, portades apuntades i finestres coronelles dels segles XVI en endavant. L'església és d'estil gòtic tardà i al seu interior guarda interessants retaules romanistes i barrocs. El palau de "Iturriria" es conserva amb el blasó i l'IHS en la dovella central de l'arc d'entrada. Aquest és l'anomenat "palau d'Ezcároz" per antonomàsia i és, segons el llibre d'Armeria del segle XVI,  "porta d'Esparça i de Oronz".

Jaurrieta: Aquesta vila s'assenta a 920 m. d'altitud, al peus de la serra d'Abodi. Jaurrieta fou totalment arrasada per un incendi l'any 1880. Des d'aleshores es començà a utilitzar la teula plana en les construccions. Per a la reconstrucció del poble després de l'incendi es va celebrar un concert a San Sebastian-Donostia en què van intervenir artistes com Gayarre, Sarasate, Arrieta, Barbieri, Guelbenzu i Zabalza. A vista d'ocell Jaurrieta presenta un aspecte immillorable, amb les cases emblanquinades, de teulades vermelles. Sembla un poble nou i de fet ho és, ja que es va reedificar totalment després de

Records del passat:
Universitat de la Vall de Salazar: Costituïda per tres demarcacions o "Quiñónez": Otchagavía-Ostagi (format pel poble d'Ochagavía-Otsagi), Errartea (format pels pobles de Jaurrieta-Eiaurreta, Ezcároz-Ezkaroze i Esparza-Ezpartza) i Atabea (format pels pobles d'Oronz-Orontze, Gallués-Galoze, Iciz-Izize, Uscarrés-Uskartze, Izal-Itzalle, Güesa-Gorza, Sarriés-Sartze, Ibilzieta-Ibiltzieta i Izalzu-Itzaltzu). La Universitat de la Vall de Salazar té personalitat jurídica pròpia i independent de la dels ajuntaments. Està composta per 18 diputats (6 per cada demarcació) i la presideix l'"Alcalde Mayor". L'actual junta de la Vall de Salazar és record de la vella comunitat autònoma i sobirana de Salazar. Fins el s. XVI la Junta celebrava les seves sessions a l'església de Ibilzieta. Més tard es traslladaren a Ezcároz, on encara tenen lloc en l'actualitat.
La nevada de 1432: En l'arxiu de Moret, tom IV, pàg. 430 d.s.A, queda constància de la gran nevada que va tenir lloc l'any 1432. Va nevar sense parar 40 dies seguits per la qual cosa les comunicacions van quedar interrompudes i els pobles van patir una falta extrema de queviures. La nevada va ser tant intensa que moltes bèsties, fins i tot les més feres (óssos, llops...), van entrar a les cases dels pobles i es van deixar agafar "amansides per la fam". Aquesta singular caça va permetre la subsistència de la gent del lloc.
La bruixeria a la Vall de Salazar: Cap a l¡any 1527 la inquisició va fer sis viatges al pirineu navarrès a conseqüència dels quals van resultar processades entre cent i dues-centes persones. Els més afortunats van veure embargats els seus béns. Altres -entre 40 i 60- foren penjats i cremats. L'inquisidor fou present a la Vall de Salazar el dia de Reis de l'esmentat any acompanyat d'un sequici nombrós: dues esquadres de soldats, dos caps d'esquadra, un secretari i el seu ajudant, un algutzir, un uixer del Consell Reial, un capellà, un Batxiller, dos borrers, dues bruixes (per reconèixer bruixes i bruixots) i tres servents. Els inquisidors -bisbes no navarresos- desconeixien completament la cultura de la zona. Es van recolzar en la por i van aprofitar contradiccions i rancúnies a més de basar-se en els testimoniatges dels anomenats "nens il·luminats".
Els rais: Una de les riqueses del Pirineu i per tant de la Vall de Salazar ha sigut, i és, la fusta. Els rais eren balses de troncs nuats entre si que es feien baixar pel riu, a vegades fins a la desembocadura de l'Ebre al Mediterrani. Es té constància de la utilització d'aquest mètode de transport de fusta des del s. XIV. Però fou als segles XVIII i XIX quan s'incrementà la demanda de fusta dels boscos salacencs i roncalesos. La decadència -i desaparició- dels rais va venir anunciada pel so dels primers camions i es va certificar amb la construcció del pantà de Yesa. Ser raier era una manera de viure instal·lat en el risc, que otorgava als raiers una épica de grup plena de dignitat i pocs diners. Regalèssia de pal, algun vestit i un munt d'històries eren els al·licients d'una professió d'aventura i risc, que configurava uns personatges geniüts, amants de la gresca i de gran valentia. Un món d'homes amb tots els rituals i jocs d'iniciació.